Òpera en dos actes.

Llibret de Joseph von Sonnleithner (1805) revisat per Stephan von Breuning (1806) i Georg Friedrich Treitschke (1814) basat en l’obra Léonore ou L’amour conjugal de Jean Nicolas Bouilly. Música de Ludwig van Beethoven. Estrenada el 20 de novembre de 1805 al Theater an der Wien de Viena. Estrena de la versió revisada, el 29 de març de 1806 al mateix teatre. Estrena de la versió definitiva, el 23 de maig de 1814 al Kärntnertortheater. Estrenada al Gran Teatre del Liceu l’11 de gener de 1921.

Es basa en el drama francès Léonore ou L’amour conjugal de Jean-Nicolas Bouilly (1798), que Beethoven admirava. El drama pertanyia a un gènere molt popular els anys de la Revolució Francesa, la pièce à sauvetage, en què els herois triomfen d’una situació de greu perill, en una visió optimista dels valors positius de la justícia i la raó.
La primera versió, en tres actes, tingué com a llibretista Joseph Sonnleithner i s’estrenà el 1805 en una Viena ocupada per les tropes franceses, sense èxit. Una segona versió del 1806 només tingué dues representacions. La versió definitiva, en dos actes, en què havia incorporat el llibretista Georg Friedrich Treitschke i revisat a fons la partitura, s’estrenà al Kärtnertortheater el 1814, i pocs mesos després arribà a Praga, Leipzig, Dresden i Berlín. Aquesta llarga i complicada elaboració explica també l’existència de tres obertures prèvies a la definitiva, que –amb el nom de Leonore– han tingut una gran difusió com a pàgines simfòniques independents. Habitualment, l’anomenada Leonore núm. 3 s’insereix entre les dues escenes del segon acte.

L’acció transcorre a Sevilla, al segle XVII, en una terrible presó militar governada pel cruel Don Pizarro, que hi té presoner secretament el seu pitjor enemic, Florestan, que s’ha atrevit a proclamar unes veritats que el delaten. Leonora, magnífica encarnació de la muller valenta i enamorada, es disfressa d’home, amb el nom de Fidelio, i es guanya la confiança del carceller Rocco –personatge bo i de gran dignitat personal– en un intent desesperat de salvar el marit. Les primeres escenes segueixen el to i l’estructura del singspiel –Marzelline, la filla de Rocco s’enamora de Fidelio creient que és un noi–, però aviat l’òpera es converteix en un esplèndid oratori que celebra la força de l’amor. Fidelio aconsegueix baixar a les masmorres per cavar amb Rocco la tomba on Pizarro pensa enterrar Florestan després d’assassinar-lo, preocupat per l’anunciada visita del ministre Don Fernando. Després d’escoltar el plany desesperat de Florestan en la foscor, Fidelio aconsegueix amb un coratge inaudit deturar l’acció criminal de Pizarro mentre l’arribada del ministre resol definitivament el drama. El cant a la llibertat dels presoners perdonats s’uneix a l’alegria dels esposos celebrant el triomf de l’amor conjugal i de la justícia.

La música ens porta tota l’energia i la passió del compositor en una partitura plena d’idealisme i de sublimació. A més de l’esmentat plany de Florestan («Gott!, welch Dunkel hier / In des Lebens Frühlingstagen»), destaquem l’ària de Leonora «Komm, Hoffnung, lass den letzen Stern», la primera sortida dels presoners a la llum («O welche Lust»), el duo de retrobament dels esposos («O namenlose Freude!») o l’himne a l’amor conjugal que clou l’obra («Wer ein holdes Weib errungen»).